Èdip rei és una de les tragèdies gregues que perviuen en el nostre imaginari de la manera més clara i evocadora. Una obra commovedora com cap altra que conserva intacta la seua capacitat per a conduir l’espectador a un àmbit mític on els homes i els déus interactuen d’una manera misteriosament solidària. Una obra que ens transcendeix i ens connecta amb un sentit mitològic de l’existència que encara hui continua expandint els nostres sentits i que ens aporta una emoció metafísica difícil d’explicar.

… I arribà la festa. Ha passat temps, però estan de nou junts, celebrant. Deixant arrere les pors i les limitacions, desplegant cadascú els seus encants, que són molts, autèntiques proeses. Cinc diàbolos molt balladors, un bosc de cordes, un duel de bicis, un helicòpter amb peus i mans, unes pilotes amb molt de ritme. Hi ha qui vola alt i hi ha qui es tira a terra per a esquivar uns malabars despietats. Una bona festa amb música i un il·lustre i misteriós homenatjat. Un retrobament amb moments inquietants, divertits, avorrits i desconcertants. Sopla! és un estat, és una atmosfera, és un líquid rosa, és confeti.

Pandataria és una illa de l’arxipèlag de les Poncianes (mar Tirrena), on exiliaven, en l’època de la dinastia julioclàudia, les dones de l’imperi que no s’adequaven a les normes. Julia la Major va ser la primera i després d’ella la seua filla i la seua neta en diferents moments. La vida en l’exili en una illa tan xicoteta i sense possibilitat d’eixir podia arribar a ser molt avorrida i asfixiant. Però Pandataria com a illa-presó, va arribar a representar el paradís dels oblidats.

Full House és un espectacle sense text de teatre físic i música en viu que ens planteja, a través d’una rondalla contemporània, el tema de la convivència, abordat des de la diversitat de cultures i la necessitat de compartir. La història de Coala, Gos i Cavall va de veïnats. Una rondalla moderna que tracta sobre els desafiaments que suposa superar diferències: Coala vol estimar el món (sencer); Gos vol estar en pau (sobretot); Cavall simplement té molta (però molta) energia. Però l’arribada d’un nou veí pot canviar les coses…

Cospress és un espectacle de teatre físic, d’objectes i sense paraules. Amb to poètic, irònic i surrealista, l’obra parla de l’obsessió pel culte al cos. Mostra dues dones víctimes de la seua pròpia lluita per a aconseguir l’encaix en el model perfecte. Acariciant la mort, a qui obeeixen com a titelles sense voluntat pròpia, arribaran a la no acceptació i a la bogeria.

Aquesta proposta té la intenció de portar-nos de travessia per les càlides aigües mediterrànies. Al llarg de les seues costes bressolades per les ones i un so encantador, que sorgeix del diàleg entre les guitarres, tiorba i tots els instruments puntejats de la tradició mediterrània interpretats amb les cordes barroques de l’Arpeggiata i les càlides veus de Maria del Mar Bonet qui s’uneix a aquest projecte al costat de Vincenzo Capezzuto i sota la direcció de Christina Pluhar.

Tard o d’hora s’havien de trobar. David Moreno i Cristina Calleja uneixen la seua sensibilitat en un espectacle màgic i delicat, i evidentment en el seu hàbitat natural, pels aires… Un piano de cua penjat a 8 metres d’altura serà la porta al seu món singular. Una oda a l’amor, a la superació, als anhels de l’ésser humà, a la bellesa de la vida. Una trobada entre dos mons on la música serà el llenguatge universal que transforme l’irreal, allò somiat, en un món on tot és possible. Parem el món per un instant i transformem-lo en un lloc per a somiar. Poesia en estat pur, música, dansa, acrobàcia, videoprojeccions i llums ens transportaran a un univers únic i apassionant. “ENCANTITZA’T!” Vine i FLOTA amb nosaltres.

En La comedia de los errores comencem amb una sentència de mort i tot es converteix en una festa per error. Per error canviem de parella creient que tenim raó i per error acabem en la presó creient ser honestos. Dels errors aprenem, però és un error pensar-ho si aspirem a no equivocar-nos. Què és la veritat? On descansen els fonaments de les respostes correctes? No és, potser, l’error, la resposta a totes aquestes preguntes? Què seria de la veritat i d’allò correcte, si no fora per l’error?

Una fàbrica tèxtil i centenars de texans, un màstil, una màquina de cosir, una escala, bobines de fil, una corda i cinc dones… acròbates que treballen, cusen, ballen, riuen i grimpen. NüShu és un llenguatge a través del cos, del silenci, del caos. Un diàleg entre mares, àvies, filles i companyes. Un espectacle de circ i teatre sensible i transformador. Cinc dones en escena multidisciplinàries: corda doble, escala aèria, verticals, màstil i acrobàcies.

El flamenc de María José Llergo està amanit amb tota mena de sons, però presumeix d’arrels: àrabs i fondes, lluminoses i fosques, farcides sempre de bells melismes que acudeixen al passat a beure per projectar-se en el present. Niña de las dunas, el seu primer tema -totalment do it yourself-, juntament amb el guitarrista flamenc Marc López, va sorprendre aficionats i curiosos, com el disc en què s’inclou i que ara ens presenta: Sanación. Un espai d’expressió lliure que intenta emocionar per sobre de les etiquetes. Premi Goya a la Millor Cançó 2022.

Sandra Monfort, en ella s’hi citen la instrucció i el temperament. La tècnica i la passió. El coneixement i la gosadia. L’alé del folk i el batec de l’electrònica. La carrera de l’alacantina és una altra prova d’una equació irrebatible: de ben poc serveix que sigues una excel·lent instrumentista i vocalista si alhora no eres artista. Ella ho és. I en majúscules. Les seues cançons participen d’un estrany magnetisme, d’una realitat onírica que es nodreix de l’ancestral, la poesia somiadora, els repunts digitals i l’alé de la natura. Premi Artista Revelació i Millor disc als Premis Carles Santos de l’IVC 2021.

Aquest treball parteix de la peça de sala Anhel, guanyadora de tres premis de les Arts Escèniques Valencianes en 2022 (Millor Espectacle de Dansa, Millor Direcció – Cristina Gómez i Anna Estellés, i Millor Ballarina – Paloma Calderón). A cavall entre la dansa contemporània, la performance i el teatre físic, aquest duo trencador s’endinsa en l’essencialitat animal i la cruesa dels cossos. De gran plasticitat, la seua bellesa és salvatge i hipnòtica. Tot un exercici de tendresa, escolta i afecte i, alhora, un viatge inquietant per llocs incòmodes i oblidats que ens parla de la incapacitat per a domesticar les pulsions i instints més primaris.

Després de la peça es projectarà el videodansa Inland, treball vinculat al projecte escènic i dirigit per Gema Iglesias i Cristina Gómez.

VORÀGINE és una necessitat de contar, reflexionar, visibilitzar i denunciar una realitat que es queda al marge i que es tracta de manera anecdòtica. La desigualtat, el masclisme, la violència, la por, les agressions sexuals i la seua impunitat és un tema que ha de ser tractat amb delicadesa i consciencia però sobretot a viva veu, a viva dansa i al carrer. 

LAS NUBES es va estrenar l’any 423 abans de Crist i és considerada, excepte per Sòcrates, la millor de les comèdies d’Aristòfanes. El seu tema central és la crítica sense embuts a l’escola socràtica i la trama desenvolupa un tema que, vint segles més tard, continua estant de plena actualitat: les complicades i inesgotables relacions entre pares i fills.

Desproveïts de tot excepte de nosaltres mateixos, l’eterna cerca per deslliurar-nos de les aparences, els prejudicis i els rols, mostrant-nos nus i vulnerables al món, on sempre trobarem l’altre en moments de dubte.

Un espectacle que, a través de les acrobàcies i la dansa, aconsegueix connectar amb el públic de manera natural i, alhora, deixar-lo sense alé.

Una proposta íntima que connecta, des del pla universal fins al personal, amb les emocions de cada espectador, per a generar així reflexions sobre la identitat.

Dos cossos que juguen amb la simetria, la duplicitat i l’ambigüitat per a compondre imatges sorprenents, diàlegs acrobàtics i escenes oníriques. Disculpa si te presento como si no te conozco justifica el fet que em coneixes sense conéixer-me.

OMMA és una història de compartir i de transmetre. En aquest nou treball, el coreògraf hongarés Josef Nadj, ha reunit un grup de huit ballarins provinents de Mali, Senegal, Costa d’Ivori, Burkina Faso i els dos Congos. Junts, formen un sol cos: negre. Un cos plural en què cadascú afirma el seu propi llenguatge, la seua identitat, la seua pròpia dansa: un bucle de retroalimentació captivador entre grup i individu que ens porta, inevitablement, a l’ésser humà com el fet universal. Josef Nadj va treballar amb l’artista Miquel Barceló en la coneguda peça Paso Doble, ara dèsset anys després, estrena per primera vegada a l’estat, la seua nova creació, un espectacle impactant, una tornada a les arrels de la dansa, que recull elogis pels escenaris arreu d’Europa.

Baktana és una finestra sobre la trobada, lluny de ser evident, de dos homes. L’un, malabarista i obsessionat pel seu món d’objectes volants, comunica manipulant les seues masses. L’altre, acròbata, s’expressa a través del moviment. De malentesos a preguntes, la seua curiositat els porta a una trobada silenciosa de la qual sorgeix el desig d’anar cap a l’altre.

Si hi ha algú (dubtar-ho és ja una ofensa)

que estime el color roig que tant m’adorna i pense

que no hi ha por més gran que perdre tot l’honor;

si jutja que la mort valenta sobrepassa una vida vil,

i estima el seu país molt més que a si mateix…

Si hi ha algú així… deixeu-lo a soles.

I ara, jo, a soles! Fareu de mi una espasa?

És història. Història brutal. Aquest conte el poblen persones que han existit i s’han creuat als carrers. En els primers anys del segle I de la nostra era, els romans continuen envaint les terres que envolten el Mediterrani. Col·loquen monarques, dictadors salvatges per a sotmetre les seues gents. Arriben a Judea. I allí una princesa, Salomé, dona suport en secret als rebels que resisteixen al govern del rei Herodes, aquest titella corrupte nomenat per Roma. Un home sense moral que governa sense llei

Un personatge obsessiu, quadriculat i meticulós. Un ésser únic en la seua espècie, envoltat d’un sense fi de caixes que escapen al seu control, i amb les quals juga per a donar forma al seu món. Del caos sorgeix un univers delirant on inventa el riure, creant una bogeria còmica i transformant-se en un nou ésser amb una nova figura

El Diluvi és un grup de música valencià que prové de Castalla i d’altres poblacions de l’Alcoià, compost per Flora Sempere (veu i bandúrria), Andreu Ferré (baix), Lluc Llorens (acordió diatònic i veus), Txus Rodríguez (guitarra), David Payà (veu i violí) i Dani Garcia (bateria). Des de 2012, amb el seu EP de debut amb quatre temes que versionen Ovidi Montllor, fusionen estils musicals tan diversos com ara cúmbia, reggae, rumba, folk i la música tradicional o d’arrel valenciana, en un “mestissatge mediterrani” que ha esdevingut un èxit absolut dins i fora del territori valencià.